Resum biogràfic
Nascut al carrer Blanc de Xàtiva —lloc citat en algunes de les seves cançons—, amb 8 anys ja formava part de la banda Música Nova: flauta i flautí. Son pare en fou president i dos dels seus germans també en formaren part. De jovenet, mentre estudiava el Batxillerat, va treballar un parell d’anys a l’emissora de ràdio de la seua ciutat, on s’introduí en el món del disc i va conèixer les interpretacions d’artistes tan diversos com Juliette Gréco, The Platters, Juanito Valderrama, etc. També escolta i s’interessa per la discografia dels grans clàssics com Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Stravinski…
New York Times, Le Monde, The Guardian, Frankfurter Allgemeine Zeitung, Le Nouvel Observateur o l’Espresso entre d’altres li han dedicat ressenyes elogioses.
«Desconeixíem per complet l’existència d’una literatura escrita en la nostra pròpia llengua. No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps!»
— Raimon, Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)
Descàrrega de la cronologia completa.
1960 | 1969
Als 17 anys es traslladà a la ciutat de València per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres l’especialitat d’Història, disciplina en la qual es va llicenciar en 1963. Al final dels anys 50 la ciutat de València despertava de les conseqüències de la guerra 1936-1939. D’una manera més o menys pública començava una vida col·lectiva civil encara incipient. A la Universitat hi havia una ebullició cultural i en menor mesura política. Es feia teatre, amb directors com J. M. Morera i J. Sanchis Sinisterra. Alguns estudiants participaven en les representacions teatrals, es feien lectures de poesia i teatre. Raimon era un dels participants en tots aquests actes culturals.
D’altra banda, hi havia un despertar de la consciència de pertànyer a una col·lectivitat concreta. La tertúlia de Joan Fuster, personatges com Vicent Ventura, J. Iborra, J. A. Garcia Richart, E. Climent o Andreu Alfaro contribuïen a aquest despertar politicocultural.
L’any 1959, cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March , el catedràtic de Llatí Miquel Dolç invita Raimon a l’acte de celebració per recitar, al paranimf de la Universitat de València, el poema 23 conegut com a Elogi a Teresa.
En aquest acte Raimon coneix Joan Fuster. És llavors quan comença a descobrir la literatura pròpia i va fer les primeres lectures d’Ausiàs March , Espriu, Pla i Fuster, entre d’altres.
L’any 1961, Raimon va fer la primera actuació pública en el lliurament d’uns premis literaris cantant a Casa Pedro, una taverna on es reunien Fuster, Ventura, Alfaro i els seus amics.
L’any 1962 es va celebrar a Castelló de la Plana un aplec d’estudiants dels que se solien fer anualment. Hi foren convidats Raimon i Els Setze Jutges. El tren de València a Castelló es va retardar i Raimon no va arribar a temps per cantar a l’escenari. Acabat l’espectacle, en una taverna a prop, els Jutges van voler escoltar Raimon. A la tornada a Barcelona, Delfí Abella, Pi de la Serra i J. M. Espinàs van comentar aquesta trobada i EDIGSA va proposar a Raimon cantar a Barcelona. Raimon viatja a Barcelona amb Joan Fuster i el 15 de desembre de l’any 1962 canta al Fòrum Vergés amb alguns dels Jutges. L’èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l’existencialisme rebel que desprenen els textos. Mentre estudia l’últim curs de la carrera, Edigsa publica el seu primer disc, amb presentació de Joan Fuster, un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A colps, el qual esdevé un èxit de vendes. Al novembre d’aquest mateix any comença a escriure per a la revista Destino «La columna de Raimon».
Primer contacte de Raimon amb els Setze Jutges: Joan Fuster, Quico Mira, Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Pi de la Serra… Castelló de la Plana, 15-12-1962.
Arran de l’èxit del seu primer disc va rebre la proposta de participar en el V Festival Internacional de la Canción Mediterránea, que se celebrava a Barcelona i on per primera vegada s’admetia una cançó escrita en català. Acabada la carrera i reticent, al començament, a participar en aquest festival pel seu format comercial, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament amb Salomé, Se’n va anar, una cançó d’amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors Ministre d’Informació i Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La cançó, votada pel públic, va guanyar el primer premi, i gràcies a la presència de Raimon es va poder revestir d’una significació de reivindicació política. A partir d’aquest moment, la Cançó Catalana, considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu, començaria a rebre assíduament les pressions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a comissaria que això comportava.
El mateix any 1963, a l’octubre, es publica el segon EP amb una presentació de Josep Maria Castellet: Se’n va anar, Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia d’un poema d’Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol, Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original per raons de censura; així: «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó», referència explícita als presos polítics, es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i Se’n va anar perquè «si prohibien el Diguem no, també prohibirien la cançó guanyadora del Festival». Des d’aleshores, Diguem no va esdevindre un dels himnes de la lluita antifranquista.
Cinqué Festival Internacional de la Canción Mediterránea. Barcelona, Palau de les Nacions, septembre 1963.
El 1964 es publica un tercer EP amb les cançons: D’un temps, d’un país, Cançó de les mans, Perduts, Tot sol; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A colps, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D’un temps, d’un país, La nit, i dues cançons noves, Si em mor i Cantarem la vida. Curiosament, la censura va obligar a afegir a aquesta última cançó un cor que canta “Israel, Israel” per sobre d’on sentim «Cantarem la vida d’un poble que no vol morir», presumiblement perquè l’oient no pensara que feia referència a un país més proper.
A Madrid, el dia 1 de novembre de l’any 1965, li prohibiren cantar al Teatro de la Zarzuela, en un acte organitzat per Amigos de la UNESCO. Canta a la seu d’Amigos de la UNESCO de Madrid i es reparteixen programes de les seues cançons en l’original català i traduïdes al castellà per José Hierro, Gabriel Celaya i Jesús López Pacheco. A la portada, un Raimon dibuixat per Andreu Alfaro.
Aquest dibuix ha servit com a logo de la Fundació.
Dibuix d’Andreu Alfaro. 1965.
Publica un EP amb quatre cançons d’amor: En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.
El 1966 Raimon canta per primera vegada a Barcelona en solitari a l’Aliança del Poble Nou en un acte organitzat per la revista Quatre Cantons, sense la companyia dels Jutges o d’altres cantants, i posa en circulació la paraula «recital», la qual faria fortuna per a epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix 1966 comencen les seues activitats internacionals: canta a la universitat belga de Lovaina i a Washington a la Universitat Georgetown, recital organitzat per Ambler Moss, que fou vicecònsol dels EUA a Barcelona.
El 1966, entre abril i juny, canta a París a la Sorbona i a la Mutualité. Bruno Coquatrix veu Raimon per la televisió francesa al programa “Cinc colonnes à la une” i després d’unes gestions a Madrid i Barcelona, el localitza a París i el convida a cantar a l’Olympia. Més tard cantaria també al Bobino. Raimon firma un contracte amb la CBS per tres anys i tres LP.
El primer LP és el recital enregistrat en directe el 7 de juny 1966 a l’Olympia, que guanyà el premi Francis Carco al millor cantant estranger atorgat per l’Académie du Disque Français: hi trobem moltes cançons ja conegudes, una versió no censurada de Diguem no i altres d’inèdites a Espanya: Cançó del que .es queda, No em mou al crit i He deixat ma mare.
El 15 de novembre de 1966 va tindre lloc el seu històric recital a l’aire lliure a l’Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de Raimon).
Publica, amb una portada de Joan Miró, l’àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d’Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l’home, als quals Raimon afegeix com a cloenda un poema de caràcter cívic, també de Salvador Espriu Inici de càntic en el temple, amb un final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble».
Institut Químic de Sarrià, Barcelona. 1966. Foto: Pubill.
Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú» i després, a la seua Obra completa, encapçalaria el poema, inicialment dedicat a Salvat-Papasseit, amb la frase: “A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment”.
Amb Joan Miró a París. Foto: Marull.
Aquest mateix any, el 18 de gener canta al País Basc, a Bilbao, a la universitat de Deusto; el 25 de gener a la universitat de Saragossa. A Lille, al febrer, canta durant set dies al Theatre du Petit Pont, uns recitals amb col·loqui amb el públic. El març del mateix any el Teatre Romea serà l’escenari d’una tanda de set recitals. D’aquest mateix any és la publicació d’un nou EP en el qual s’inclou Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i una cançó que esdevindrà un nou clàssic raimonià, País Basc, en què l’expressió «Gora Euskadi» hagué de ser substituïda per «Gora gora» per raons de censura. Al març canta a Sanremo (Itàlia) al Teatro dell’Opera del Casino Municipale dins del cicle «Incontri con l’uomo». Sempre durant el mes de març participa amb altres cantants a la «Marxa per la Pau» que es feia en diferents ciutats d’Alemanya: Munic, Bochum, Ruhreandhalle i Frankfurt. A l’abril realitza una gira a França per les «Maison de Culture»: Thonon, París: Theatre d’Est Parisien, París: Theatre d’Aubervilliers, Amiens, Tolosa, Perpinyà, La Rochelle, Dijon, Marsella. Aquest mateix mes d’abril torna a cantar al País Basc: van prohibir Bilbao, universitat de Deusto i pot cantar però a Sant Sebastià i a Pamplona. Canta a Galícia el dia 9 de maig a l’Estadio da Residencia presentat pel poeta Manuel Maria. Mesos després naix el moviment Voces Ceibes, que pren com a referent aquest acte i les cançons de Raimon. Al juliol participa en l’Encuentro de Canción Protesta a Cuba i hi tornarà l’any següent al Congreso Cultural de La Habana. El dia 23 d’octubre 1967 canta al Teatro de la Universidad de México. Li fan costat Óscar Chávez i Carlos Lyra. Presenta l’acte Carlos Monsivais. Vicente Rojo realitza el cartell per a aquest acte. El dia 26 sempre a Ciudad de México canta a l’auditori de la Facultat de Medicina de la UNAM. El dia 29 canta al Teatro Jorge Negrete i el dia 30 a l’auditori de la Facultat de Ciències de la universitat.
El 1968 publica el primer disc amb Discophon, que conté el poema d’Espriu Indesinenter; d’aquell mateix any són tres actuacions memorables: el 13 de març canta amb M. A. Pedrerol, Guillem d’Efac, Mercè Madolell, Rafael Subirachs i Pi de la Serra al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer, organitzat pel sindicat aleshores clandestí Comissions Obreres; el 28 de març a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i el 18 de maig a la Facultat d’Econòmiques de Madrid, on ja acabat el recital, al carrer, la policia va intervindre i carregà per dispersar la manifestació posterior. Arran d’aquest últim recital Raimon escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa, una evocació de l’ambient que havia viscut durant el recital.
Concert a la Facultat d’Econòmiques de Madrid, 18 de maig de 1968. Foto: Santiso.
A partir de l’any 1969 les prohibicions per a actuar són cada vegada més freqüents. No pot cantar a Salamanca i a Valladolid, i a Barcelona al mes de març li deneguen el permís per a cantar al Teatre Romea.
Canta per segona vegada a París al Teatre Olympia i CBS edita Sobre la pau contra la por un LP enregistrat en directe i publicat només a França amb cançons inèdites, com l’al·legat antirepressiu Contra la por.
1970 | 1979
Segueixen les prohibicions i l’arbitrarietat de la censura i Raimon comença l’any 1970 sense poder cantar al Teatre Romea de Barcelona on havia programat sis recitals al mes de gener.
Al març canta a la Universitat de Barcelona a la Facultat de Dret. Li prohibeixen que presente a la llibreria Cinc d’Oros el llibre de Joan Brossa Poesia Rasa.
Amb Xavier Rubert de Ventós, Eugenio Trias i Annalisa al Monestir de Montserrat contra el Procés de Burgos. Desembre de 1970. Foto: Colita.
Les universitats i l’Església no depenen directament del governador de la província i són el degà o el bisbe qui decideix permetre o no la celebració d’un acte.
A l’abril, Raimon marxa als EUA i coincideix amb Pete Seeger el dia 4 d’abril al café Hei Brother de la St. Gregory Church. Pete Seeger canta en aquest local i escolta per primera vegada Raimon.
El dia 7 canta al Folklore Center presentat per Izzy Young, que havia organitzat en aquest local presentacions com la de Bob Dylan i Joan Baez als seus inicis.
El dia 18 d’abril canta a la Washington Square Church.
El mes de maig canta a la Columbia University, al New School Auditorium i torna a cantar a Washington, a la Georgetown University.
Sempre al mes de maig coincideix a St. Paul Church, en una actuació, amb Pete Seeger, que l’invita a cantar amb ell al Carnegie Hall.
Al juny, enregistra per a Folkways Records un LP amb un escrit de presentació de Pete Seeger: Catalonian protest song.
Amb Pete Seeger a casa de Raimon a Barcelona.
Torna al juliol a Barcelona.
Al novembre, durant 7 dies i 8 recitals, canta al Teatre Poliorama de Barcelona, amb primera part de Pi de la Serra.
Acaba l’any participant en la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat, en protesta per les sis penes de mort contra militants bascos, demanades en l’històric Consell de Guerra de Burgos, tancament que li ocasiona expedients, multes, prohibicions i citacions policíaques.
Després d’un nou senzill que incloïa la primera musicació d’Ausiàs March , Veles e vents, el 1970 publica Per destruir aquell qui l’ha desert, un LP amb arranjaments de Lleó Borrell i amb una portada d’Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d’amics –el títol original, Presoner, fou tombat per la censura– de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda titulat Elogi dels diners, i quatre poemes d’Ausiàs March : Veles e vents, Així com cell qui es veu prop de la mort, Quins tan segurs consells i Si com lo taur. En la segona cara, a més de l’Indesinenter espriuà, cinc cançons amb text del mateix Raimon: Societat de consum, Quan creus que ja s’acaba, De nit a casa, T’ho devia i Sobre la pau.
El 1971, al maig, canta a Itàlia, a Roma, al Teatro Eliseo, al Festival Premio Roma; al teatre de la Universitá di Padova i a Venècia al teatre universitari Ca’ Foscari.
A l’agost és invitat a cantar a l’Argentina, Xile i l’Uruguai: canta durant 7 dies al Teatro Payró de Buenos Aires i també a Rosario, Córdoba i Mar del Plata. Canta a Montevideo: al Teatro Stella i al paranimf de la universitat. Canta a Xile: a Santiago al Teatro Marconi i al Teatro IEM, i a la ciutat de Concepción.
La gira s’acaba al Gran Rex de Buenos Aires amb 2 recitals amb Quilapayun, Los Olimareños i Mercedes Sosa.
Es publica un altre LP que inclou 13 de març, cançó dels creients –una cançó composta arran de l’emotiu recital del Price– i la cançó d’amor Quan te’n vas.
Els anys 1970, 1971, 1972, 1973 i 1974 són especialment difícils en la vida de Raimon. Les nombroses prohibicions s’alternen a concessions inexplicables dintre d’una lògica dictatorial. Pot cantar en algunes poblacions de Girona, Mallorca, Tarragona però en algunes que disten pocs quilòmetres d’aquestes no pot. Pot dur a terme 8 recitals al Teatre Romea de Barcelona a l’octubre del 1973 però no el deixaren cantar a Vallvidrera (Barcelona) el mes abans. Pot cantar a Mallorca (no sempre) i no pot cantar mai a Menorca. El cas de València és encara menys explicable. Prohibeixen uns recitals a la ciutat de València al març i a l’octubre del 1971, i donen permís per a 10 recitals el mes d’octubre del 1973 al Cinema Quart 23 de la ciutat de València. L’any 1972, durant la mateixa setmana, prohibeixen Canals, Xàtiva, Alginet, València i Torrent, i donen permís per a Alcoi.
Alterna actuacions per tot el país amb actuacions a fora.
El 3 de març de 1974 canta per tercera vegada a l’Olympia de París.
Acaba l’any 1974 a Mèxic: canta al Teatro Bellas Artes, a la universitat de Ciudad de México i a la ciutat de Cuernavaca.
El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, intel·lectual marxista de reconegut prestigi. La presentació del llibre, que havia de fer a València Joan Fuster, és prohibida.
Portada del llibre Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1974. Barcelona. (Amb pròleg de Manuel Sacristán). Portada d’Antoni Tàpies. Foto: Estudio Federico.
El mateix any 1973 publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics francesos d’avantguarda dirigits per Michel Portal, que inclou poemes d’Ausiàs March : No em pren així, Lo jorn ha por; de Joan Roís de Corella: Si en lo mal temps; de Joan Timoneda: Só qui só i una cançó de bressol molt especial de Pere Quart: Una vaca amb un vedellet en braços; els textos originals de Raimon són: T’he conegut sempre igual, Molt lluny, Morir en aquesta vida, Amb tots els petits vicis i la cançó d’amor Com un puny (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d’Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara, assassinat feia poc per la dictadura de Pinochet, queda reblada amb la inclusió d’Amanda, versió catalana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. La presentació de l’LP prevista el 9 de maig 1974 a Madrid fou prohibida.
Sempre en 1973 publica 2 àlbums més: un a França, T’adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l’altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital a la Universitat Autònoma de Barcelona, on trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou el crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d’Espriu dedicat a Pompeu Fabra El meu poble i jo. La recaptació d’aquell recital, organitzat pel PSUC, va ser destinada a la lluita del moviment universitari.
El 18 de juny de 1974 pot cantar a Valladolid a la Facultat de Medicina.
L’any 1975, al mes d’abril, torna al Palau de la Música Catalana de Barcelona, on canta durant 8 dies.
Palau d’Esports de Barcelona, octubre 1975. Foto: Colita.
A l’octubre, el dia 30, mentre Franco agonitza, estrena, al Palau d’Esports de Barcelona Jo vinc d’un silenci. La recaptació del recital va ser destinada a l’Assemblea de Catalunya, organització que aplegava les forces que lluitaven per la democràcia i l’acte va revestir-se d’una gran força mobilitzadora en uns moments d’incertesa i atonia.
Al novembre participa a Suècia en uns actes organitzats en solidaritat amb el poble xilé després del colp d’estat de Pinochet. Canta en solitari els dies 23 al Clara Teatem d’Estocolm i el dia 25 a Uppsala a la Casa de Cultura. Amb Isabel i Ángel Parra a Estocolm i a Göteborg amb els Quilapayun.
Sempre en solidaritat amb Xile canta a París al Palais des Sports. Hi participen Serge Reggiani, Daniel Viglietti, Paco Ibáñez, Maxime Le Forestier, Colette Magny, Claude Vincy, Patricio Manns. Presenta l’espectacle J. L. Trintignant, que abans que Raimon cante recita en francés el text de la cançó Quatre rius de sang.
Acaba l’any a Romania on canta a Bucarest a la Casa dels Escriptors i a la universitat.
L’any 1976 canta al Pabellón Deportivo del Real Madrid, al febrer, el que havia de ser el primer de 4 recitals, però els altres 3 foren prohibits pel ministre Manuel Fraga Iribarne. L’ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid.
Després de la mort del dictador fins a l’any 1979 continuen les dificultats per a actuar. Al març es prohibeixen unes actuacions al Pabellón Deportivo Marcol a València i a Barcelona no pot cantar al Palau de la Música Catalana.
Canta a Dortmund (Alemanya) i participa en un programa de la televisió Vara a Rotterdam (Holanda).
El 9 de maig canta a Madrid al Festival Ibérico i el dia 28 a la Facultat de Dret de Barcelona. Al juliol, el dia 3, canta al camp de futbol del Levante a València, l’11 al Teatre Grec de Barcelona i el 24 participa a les Sis Hores de Cançó a Canet, l’edició més multitudinària amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d’en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l’actuació de Raimon, una grua eleva una enorme senyera. Acaba el 1976 a Madrid, al desembre, cantant una setmana al Teatro Fígaro.
En 1976, mort el dictador, el circuit català de televisió espanyola enregistra un documental de referència amb guió de Joan Fuster i realització de Mercè Vilaret.
A partir de l’any 1977, Raimon dedicarà molts esforços per evitar entrar al que anomenava amb sarcasme «Museu de la Resistència» al qual el volien empényer: encara que al febrer del 1977 va fer 4 actuacions al Palau d’Esports de Barcelona, cada vegada anava fugint més dels recitals multitudinaris. Comença a actuar acompanyat pel contrabaixista Enric Ponsa abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l’escenari tot sol, amb la seua guitarra.
El mes de març recull a Madrid el Long Play de Oro.
Aquest mateix 1977 publica l’àlbum Lliurament del cant amb arranjaments de Michel Portal, que recull poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l’alba) i cançons amb textos propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d’humitat, Tristesa el nom, Com una mà (dedicada al pintor Viladecans), Que tothom, A Joan Miró –cançó inèdita a .Espanya a causa de la censura– i una versió d’estudi de Jo vinc d’un silenci.
Els mesos de maig i juny realitza una gira al Japó de 28 recitals.
Al maig:
Utsunomiya, Tichigi, dia 15, parc de Hachimanyama
Kyoto, dia 16, Kyotokaikan Sala1
Tòquio, dia 18, gimnàs metropolità de Tòquio
Hiroshima, dia 19, gimnàs provincial d’Hiroshima
Wakayama, dia 20, Wakayama culture & Arts Hall
Kanazawa, Ishikawa, dia 22, Ishikawa industrial exbition Hall
Otsu,Shiga, dia 24, Civic Hall Otsu shimin Kaikan
Kobe, Hyogo, dia 25, Kobe Bunka Hall
Osaka, dia 26, Osaka Kouseinenkin Hall
Tòquio dies 28 i 29, sala pública d’Arakawa
Tòquio, dia 30, Kudan kaikan Hall
Warabi, Japó. Foto: Koji Yakamoto.
Al juny:
Tòquio, dia 1, Yomiuri hall
Tòquio,dia 2, Tachikawa simin kaikan
Chiba, dia 3, Chiba simin kaikan
Kofu, Yamanashi, dia 4, YCC kenmin Hall
Shirakawa, Fukushima, dia 6, Shirakawa simin kaikan
Nagoya, Aichi, dia 7, Nagoya city Asemmbly Hall
Mito, Ibaraki, dia 8, Shimin kaikan
Oodate, Akita, dia 10, gimnàs municipal
Tazawako, Akita, dia 11, teatre Warabi
Kumamoto, dia 13, Shimin kaikan
Fukuoka, dia 14, Shimin kaikan
Saga, dia 15, Shimin kaikan
Okayama, dia 17, Shimin kaikan
Hakodate, Hokkaido, dia 20, Shimin kaikan
Sapporo, Hokkaido, dia 21, Kyosai Hall
Yokohama, Kanagawa, dia 22, Shimin Hal
Abans de la gira, l’editora Ongaku Center edita un LP Raimon amb textos en català i japonés i portada de Joan Miró.
A l’octubre canta durant 17 dies al Teatre Talia de València i al novembre al Gran Amfiteatre de la Universitat de la Sorbona. Al desembre en un recital a Sant Andreu (Barcelona) la policia confisca la recaptació. El motiu: la recaptació anava íntegra a CCOO. El mateix mes, el dia 19, canta al Palau de la Música Catalana de Barcelona «Raimon per la llibertat d’expressió: Salvem el Brusi».
El realitzador de la televisió Suisse Romande Richard Dindo assisteix a molts dels recitals de l’any 1977 i el resultat és un film amb el títol Raimon. Chansons contre la peur, que la televisió Suisse Romande emetrà.
Els anys 1978 i 1979 Raimon canta per tota la geografia d’Espanya amb poques eixides a fora. Una a Bèlgica per a enregistrar un programa en la televisió belga i una altra per a cantar a Berlín a l’Auditori de la Universitat Tècnica. A París per a cantar en la Fête de l’Humanité i a Bourges on canta el 13 d’abril del 1979 al Gran Théatre de la Maison de Culture, en el Printemps de Bourges.
Publica un nou àlbum amb portada de Joan Miró que presenta amb set recitals al Palau de la Música Catalana de Barcelona: Quan l’aigua es queixa, amb arranjaments de Manel Camp, inclou poemes d’Espriu: Nous cants de llibertat i I beg your pardon, i d’Ausiàs March : Si em demanau i On és lo lloc, i cançons amb textos propis: Als matins a ciutat, L’última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic, dedicada a l’escultor Andreu Alfaro. Amb aquestes cançons, Raimon consolidava la maduresa poètica i musical, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo. Quedava clar que l’art de Raimon no era efímer i les seues cançons es projectaven al futur amb la suma d’ètica i estètica.
1980 | 1989
El 5, 6, i 7 de març de 1980 canta a Madrid al Teatro Alcalá, el dia 8 a Salamanca i el dia 9 a Valladolid. A l’abril els dies 11, 12 i 13 torna a València on canta al Teatre Principal. Participa al juny a Rotterdam al Poetry International Festival. Al juliol és a Barcelona els dies 14, 15 i 16 al Teatre Grec i a l’octubre, el dia 11, canta al paranimf de la Universitat de Barcelona amb motiu del nomenament de doctor honoris causa de Salvador Espriu . Interpreta Les cançons de la roda del temps acompanyat pels contrabaixistes Xavier Cubedo i Mario Valero
Raimon a Barcelona, 1981. Foto: autor desconegut.
Per tal d’ordenar tota la seua obra, ara ja sense dictadura i sense censura prèvia, el 1981 va tornar a enregistrar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, i en resulta un conjunt de deu discos en els quals els títols queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d’amor, Ausiàs March , Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els nostres silencis i les nostres paraules i L’aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d’Al vent cantada en japonés per la coral japonesa Warabi-za. Les cançons inèdites que incorpora Raimon. Totes les cançons (Premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.
La caixa de 10 LP reuneix totes les cançons compostes fins aquell moment i conté un llibret amb estudis de Joan Fuster, Enric Gispert i Salvador Espriu sobre l’obra de Raimon. Durant l’enregistrament Raimon escriu un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític –l’intent de colp d’Estat del 23 de febrer de 1981 l’havia sorprés en plena gravació–, la feina artística i moltes altres reflexions. Edicions 62 edita el dietari el 1983 amb el títol Les hores guanyades. L’any 2012 Plataforma Editorial publicarà Les hores guanyades amb el títol La vida immediata amb el text original català i La vida inmediata en castellà.
Amb Joan Fuster i Narcís Serra a la presentació de «Raimon totes les cançons» a la Fundació Joan Miró, Barcelona. 1981. Foto: autor desconegut.
En 1982, al maig, a València, els dies 14, 15 i 16, al Teatre Principal, i al juny, els dies 8, 9, 10, 11 i 12, a Barcelona, al Teatre Poliorama, presenta «Els nostres clàssics».
El 1983 viatja a París per la filmació del programa Tal com són, per al circuit català de TVE, i a Nova York on canta a l’auditori de la New York University presentat per Pete Seeger.
Canta al juliol a València al Jardí dels Vivers, a l’agost a Palma a l’Auditori i a Xàtiva en un emotiu recital a la placeta de la Galera, al costat de la casa del carrer Blanc. A l’octubre canta a Alemanya els dies 22, 23, 24, 25 i 26 al Theater am Turm de Frankfurt.
L’any 1984, el dia 1 de febrer, a Madrid, al Teatro de Bellas Artes, es roda l’Especial Raimon. Aquest programa amb guió de Manuel Vázquez Montalbán i direcció d’Alfonso Ungría s’emetrà el mes de juny de 1984 i és l’única aparició de Raimon a TVE per tota Espanya, des de l’any 1964.
Els mesos de març i abril realitza una primera gira pel País Valencià, organitzada per la Generalitat Valenciana: Elx, Alacant, Gandia, Alcoi, Alzira, València i Sueca.
Publica un nou àlbum amb arranjaments de Josep Pons: Entre la nota i el so, Pensament (a Frederic Mompou en homenatge), Han passat vint anys, Cucuts de rellotge, Lluny de la pedra i de l’aigua, Hauràs de fer com si, Si jo fos un cantant de cantants, Al meu país la pluja, que arranca amb una cobla a cappella homenatjant les tonades tradicionals i Et farà guanyar la vida. La primera cançó dona títol al disc.
Canta a Nova York a la Casa de España i a Washington a la North American Catalan Society
L’any 1985, durant els mesos de març, abril i maig, farà una segona gira pel País Valencià organitzada per la Generalitat Valenciana: Xàtiva, Tavernes de la Valldigna, l’Alcúdia, Dénia, Novelda, Cullera, Alacant, Algemesí, Manises, la Vila Joiosa, Ontinyent, Betxí, Castelló, València, Ibi i Vila-real.
L’any 1986 torna a cantar al País Basc i a València, i comença a preparar el disc Presències i oblit que s’edita en 1987.
Amb La Trinca al programa “No passa res” de TV3, Barcelona. 1985. Foto: autor desconegut.
Aquest LP marca un idil·li fugaç amb la música electrònica. El disc Presències i oblit compta amb cançons d’un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma –homenatge a Salvador Espriu –, Primer parlaré de tu, La dona que vas conèixer, Lector de poesia, Si tu si jo, Al meu cervell que desconec, Per camins d’aigua, Octubre dolç..
En la presentació del disc els dies 5, 6 i 7 de març del 1987 al Palau de la Música Catalana de Barcelona, Raimon actua per primera vegada quasi tot el recital sense agafar la guitarra.
Al setembre canta acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona sota la direcció d’Albert Argudo a la plaça de la Catedral de Barcelona.
Al novembre, a València, a la Llibreria 3 i 4, Joan Fuster presenta el llibre de poemes de Raimon D’aquest viure insistent.
Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d’acompanyament cambrístic que li esqueia especialment –guitarres, contrabaix, violoncel, clarinets i acordió– i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes». Els múltiples registres del Raimon músic: el cant cridat, la melodia amb contrapunt, el rock, el free-jazz, el minimalisme contemporani, el simfonisme i la cambra.
Portada d’Andreu Alfaro. D’aquest viure insistent, Editorial 3 i 4, 1986, València.
Al maig del 1988 Raimon canta a Madrid al Teatro Español, a la Corunya al Teatro Colón i a Santiago de Compostel·la al Teatro Principal.
Al mes d’octubre, els dies 20 i 21, canta a València al Palau de la Música, acompanyat per l’Orquestra Simfònica de València sota la direcció de Manuel Galduf Raimon canta Ausiàs March . Al novembre el dia 4 canta a París al teatre de la UNESCO i torna a València per actuar amb el seu grup de músics els dies 9, 10, 11, 15, 16 i 17 al Palau de la Música amb el mateix programa Raimon canta Ausiàs March .
Amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach a l’Hotel Palace de Madrid. 1986. Foto: Botán.
El 1989 enregistra en directe amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona, en un acte organitzat pel Gremi d’Editors al Palau de la Música Catalana, Raimon canta Ausiàs March .
El disc editat per RTVE el presenten a Madrid Enric Sopena i Manuel Vicent.
1990 | 1999
L’any 1991 Raimon comença al mes d’abril una «columna» al Diari de Barcelona. El mes d’octubre comença a participar a la tertúlia del programa de Catalunya Radio El matí de Josep Cuní i el mes de novembre dirigeix el programa Literal al circuit català de TVE, programa sobre llibres i literatura que li permet transmetre la seua cultura de lector en diverses llengües. Compagina aquestes activitats amb actuacions.
L’any 1992 durant els mesos d’abril i maig realitza una nova gira pel Japó: Tòquio, Kyoto, Osaka, Hiroshima, Kyoto, Yokohama i Warabi-za.
“30 Anys d’Al Vent” al Palau Sant Jordi, 23 abril 1993, Barcelona. Foto: P. Herrero.
El dia 23 d’abril de 1993 tingué lloc un gran acte al Palau Sant Jordi, ple a vessar. El títol: 30 anys d’Al vent, per a celebrar la publicació l’any 1963, de la primera cançó de Raimon escrita en 1959, mentre estudiava a la Universitat de València. Per l’escenari passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg dels anys: Paco Ibáñez, l’uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el pare del folk-song nord-americà Pete Seeger, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i Pi de la Serra; els músics de tradició clàssica Antoni Ros-Marbà, Josep Pons i Michel Portal. I el grup japonés Warabi-za que va rebre una gran ovació en interpretar Al vent en japonés; la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la banda Lira Ampostina, evocaren els inicis musicals de Raimon.
Al setembre de 1993 canta a les Illes Canàries, a Las Palmas i a La Laguna.
Al novembre, durant 12 dies seguits, canta amb el seu grup al teatre L’Espai de Barcelona.
Publica una Nova Integral, ara en CD: l’obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie Française du Disque, aplegava un total de 121 cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d’amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d’altres poemes de Salvador Espriu , Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, incidències, dissidències i algunes rareses (aquest últim, dedicat a enregistraments en directe). La presentació a Barcelona, al novembre de 1993, reuneix per parlar de l’obra: Andreu Alfaro, Manuel Vázquez Montalbán, Manuel Vicent i Carme Riera.
Amb Manuel Vázquez Montalbán, Carme Riera, Andreu Alfaro i Manuel Vicent a la presentació de la primera Integral, Barcelona. 1993. Foto: autor desconegut.
El 1994, Canal 9 va emetre un programa sobre Raimon. L’emissió estava dividida en dues parts, en primer lloc un documental sobre la trajectòria del cantant, titulat Música i paraules, seguit del recital enregistrat en directe al Teatre Principal de València
El 1995, durant els mesos de setembre i octubre, realitza una gira de 12 recitals en universitats del Canadà i dels EUA: Toronto (Canadà), Bloomington (Indiana), Portland (Oregón), Los Angeles (Califòrnia), San Francisco (Califòrnia), Austin (Texas), Miami (Florida), Gainesville (Florida), Filadèlfia (Pennsilvània), Nova York, Bronx (Nova York), Providence (Rhode Island).
A l’inici del 1997 publica un disc amb cançons noves: Cançons de mai amb arranjaments de Manel Camp: que comprenia set noves musicacions d’Ausiàs Marc i sis cançons pròpies: Viure junts, Finestra a la badia de Palma, Parlant-me de tu, Oh desig de cançons, Coneixement de l’ombra, Soliloqui solipsista.
Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon canta a Perpinyà, a Madrid, a Xàtiva –a València li negaren un teatre de la ciutat amb excuses–, a Palma, a Andorra i durant 5 dies al Palau de la Música Catalana a Barcelona. D’aquests últims recitals publica un CD Recitals al Palau enregistrat en directe. La gira és organitzada pel diari Avui, dirigit per Vicent Sanchis
A l’agost, amb motiu del centenari de l’Orfeón Donostiarra celebrat a l’Estadi d’Anoeta, és invitat a cantar 2 cançons: El País Basc i Veles e vents acompanyat per l’Orquestra Simfònica d’Euskadi dirigida per Víctor Pablo Pérez i per l’Orfeón Donostiarra dirigit per José Antonio Sainz Alfaro.
Amb Orquesta Sinfonica d’Euzkadi Director Victor Pablo Pérezi i Orfeon Donostiarra director José Antonio Sainz Alfaro en el centenari de l’Orfeó Donostiarra Estadio Anoeta Donosti. 1997. Foto: autor desconegut.
Un dels fets més comentats de l’any va ser la xiulada que va rebre, al mes de setembre, a la plaça de Las Ventas de Madrid, on actuava juntament amb molts altres cantants i actors en un acte d’homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA). Un sector del públic que no acceptava ni Raimon, ni que cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià», ni que la cançó triada fora El País Basc, dient que havia estat prohibida durant la dictadura franquista, el va escridassar. L’acte fou retransmés per TVE, i el fet de la xiulada a Raimon tingué un ressò notable. José Sacristán, que participava en aquest acte, va defensar al cantant.
El mes d’octubre viatja a la Gran Bretanya on canta a Abertawe (Swansea, Gal·les), Glasgow (Escòcia) i Liverpool (Anglaterra). I el 1998 canta a Luxemburg i a Lisboa (Portugal).
Amb Iñaki Gabilondo i Gemma Nierga al Premio Ondas, Barcelona. 1997. Foto: Ajuntament de Barcelona.
El 1999 inaugura al juny, a Barcelona, el Festival del Teatre Grec. Canta els dies 29, 30 i 31 Raimon. Cançons d’amor, cançons de lluita. Al desembre canta en el Primer Festival Mil·lenni al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
Publica un CD amb totes les seues cançons de caràcter amorós: Les cançons d’amor.
Portada del disc Les cançons d’amor, 1999, Barcelona. Foto: Estudi Federico.
2000 | 2017
A principi del nou segle edita la Integral 2000 amb noves cançons inèdites. Musicacions de poemes d’autors del segle XV i XVI: Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossén Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l’hostalera de París que es troba en l’Espill). La Integral 2000 també aplegava les dues úniques cançons d’altri que Raimon havia cantat en públic i enregistrat: Se’n va anar (Josep M. Andreu i Lleó Borrell) i Amanda (Víctor Jara).
El cantant presentarà aquesta Integral els dies 17, 18, 19, 25, 26 de novembre i 1 i 2 de desembre al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
És nomenat soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en reconeixement a la seua trajectòria com a escriptor i per la seua tasca de difusió arreu del món dels poetes clàssics de la literatura catalana.
Ambient al Teatre Liceu de Barcelona. 2012. Foto: Bofill.
L’any 2002 canta al gener a Toledo; a Madrid els dies 21, 22 i 23 de juny al Teatro Albéniz; canta els dies 12 i 13 de juliol al Festival de Almagro «Clásicos valencianos de la literatura catalana. Siglos XV i XVI»; els dies 17, 18, 19 i 20 d’octubre, presenta Clàssics i no al Teatre Nacional de Catalunya a Barcelona.
El 2003, al febrer, canta a Sarajevo i a Madrid.
Els dies 29, 30, 31 de maig i 1 de juny presenta al Teatre Lliure de Barcelona Raimon canta Espriu.
L’any 2004, al febrer, torna a cantar Raimon canta Espriu a l’Auditori de Barcelona.
L’any 2005, a l’octubre, canta a Nàpols al Teatro Mercadante i al novembre a la universitat de Luxemburg.
El 2006 torna a cantar al Teatre Nacional de Catalunya entre els mesos de gener i febrer. Són 8 recitals amb dues tandes de 4 amb el títol «Quatre recitals diferents», cada dia un repertori diferent.
El 13 de març canta a Moscou al Teatre Hermitage.
Torna al juny a l’Olympia de París. És la quarta vegada que Raimon canta en aquest teatre. El motiu: celebrar els 40 anys del seu primer recital a l’Olympia el mateix mes de juny de l’any 1966. Picap edita dos CD amb el primer recital i aquest últim. Tots dos enregistrats en directe.
El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d’Honor de l’Acadèmia de la Música Espanyola.
El 22 de maig 2008 la Universidad Complutense el convida a cantar a Madrid per commemorar els quaranta anys del recital del maig de 1968 i canta a l’Anfiteatro Ramón y Cajal de la Facultat de Medicina.
El 15 de juny va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc, reivindicat per al patrimoni memorialístic de Barcelona, amb un recital antològic retransmés en directe per TV3.
L’any 2009, durant el mes de maig, la Universitat Politècnica de València va voler celebrar els 50 anys de la composició de la cançó Al vent amb un recital el dia 8, la publicació d’un catàleg català-castellà-anglès i una àmplia exposició sobre la seua vida i la seua obra. A l’entrada de l’exposició una gran escultura d’Andreu Alfaro: Raimon. La veu d’un poble.
L’any 2010 la Universitat de València li atorgà la medalla de la Universitat i va organitzar el dia 23 de febrer un recital al Teatre Olympia de València; canta el dia 25 de març a Barcelona (l’Auditori), el dia 14 d’abril a París (Grand Anphithéâtre de l’École de Musicologie de l’Université de la Sorbonne), i va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no ho havia pogut fer. Davant de la indiferència del consistori, va llogar el Gran Teatre de Xàtiva per poder oferir als seus conciutadans tres recitals antològics carregats d’emoció. TV3 va retransmetre aquest recital en dos programes.
Acte de nomenament de fill predilecte, 12-11-2015, Xàtiva. Foto: LEVANTE-EMV / Agustí Perales Iborra.
A principis de 2011 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant. Publica un CD amb el títol Rellotge d’emocions i el presenta a Madrid el dia 18 de febrer cantant al Teatro Madrid; a Barcelona, els dies 18, 19 i 20 de març al Teatre Tívoli, i el dia 1 d’octubre al Gran Teatre del Liceu. Rellotge d’emocions és un CD amb deu cançons, amb arranjaments de Manel Camp: A l’estiu quan són les 9, Si miraves l’aigua, Punxa de temps, Mentre s’acosta la nit, Diré del vell foc i de l’aigua (sobre un poema de Salvador Espriu ), Bagdad‘91 (la guerra en directe), He passejat per València sol, Terra negra, Cançó d’un cor que crema, Barcelona ‘71.
Raimon hi excel·leix amb delicades narracions –algunes situacionistes tot i que aquest és un registre poc comú en la seua obra– i una reflexió sobre el pas del temps.
L’any 2012, la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya commemora, entre el novembre de 2012 i el gener de 2013, el cinquanté aniversari del primer recital de Raimon a Barcelona, amb diferents esdeveniments. Una exposició a l’espai Arts Santa Mònica de Barcelona, amb el títol «Raimon. Al vent del món» mostra la biografia més íntima amb la més pública del cantant, i recull obres d’art vinculades a la carrera de Raimon, d’autors com Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Pere Viladecans, Guinovart, Artur Heras, l’Equip Crònica, Andreu Alfaro i Vicente Rojo, entre d’altres; portades de discos, realitzades per Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas, Jordi Fornas i Leopoldo Pomés. Una col·lecció de cartells originals de diferents èpoques i països, així com discos, LP, CD, EP i edicions completes, entrevistes filmades i projeccions audiovisuals dels seus recitals. L’exposició es completa amb el treball literari en prosa de l’artista, cartes, textos i articles que Raimon havia escrit en castellà per a la revista Destino (1964) i en català per al Diario de Barcelona (1991) juntament amb tots aquells documents anotats i classificats que passaren pel filtre de la censura franquista.
Portada del llibre Tot el que he cantat, Editorial RBA, 2017, Barcelona. Foto: Estudi Federico.
També s’insereix en aquesta celebració una presència en la Filmoteca de Catalunya, titulada «Raimon imatges i so», i recitals en cinc universitats europees: a Berlín a la Reutersaal de la Humboldt Universität, a Luxemburg al Théâtre Robert Krieps de l’Abbaye de Neümester, a Londres al Great Hall del King’s College London Strand, a París al Grand Amphithéâtre de l’École de Musicologie de l’Université de la Sorbonne i a Roma al Teatro Il Vascello per la Universitá La Sapienza. 5 actuacions a 5 universitats europees que són mostra fefaent de l’interés que desprén la creació artística de Raimon, les seues cançons, la seua musicació de poetes medievals i contemporanis. Els recitals anaven precedits per xarrades i col·loquis que situaven el cantant en el seu context sociopolític i cultural. La gira va culminar el 30 de novembre amb un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on Raimon va fer un repàs generós de la seua obra, concert del qual Sony ha editat dos CD com a document i celebració d’aquest moment de plenitud artística del cantant.
L’any 2012 rep la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona.
El 2013, el dia 9 de novembre, Raimon torna a cantar a Barcelona a l’Auditori, el dia 21 a Madrid al Círculo de Bellas Artes i al desembre el dia 13 a l’Auditori de Palma en un apoteòsic recital.
El maig del 2014 els dies 8, 9, 10 i 11 torna al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Aquell mateix any va ser distingit amb la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid i amb el 46é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que un cantant rebia un premi literari d’aquesta magnitud.
Al novembre del 2015 canta a Xàtiva, són 2 recitals organitzats pel nou ajuntament que posa fi a molts anys de govern del PP. Prèviament l’Ajuntament de Xàtiva el nomena Fill Predilecte i li atorga la Medalla de la Ciutat. A l’octubre, la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció i la Gran Creu de l’Ordre de Jaume I El Conqueridor.
El mes de desembre canta els dies 3 i 4 a l’Auditori de Barcelona.
Palau de la Música Catalana de Barcelona “L’últim recital”. 2017. Foto: Bofill.
L’any 2016, Raimon va tornar a cantar al País Valencià. Raimon a casa és una gira de 20 recitals organitzada per la Generalitat Valenciana: Castelló, Elda, València al Teatre Principal els dies 15, 16 i 17 d’abril, Ontinyent, Alzira, Sagunt, Alcoi, Bunyol, el Campello, Morella, Gandia, Dénia, Castelló, l’Eliana, Benicarló, Elx, la Vall d’Uixó, Alacant
La gira culmina al desembre amb un recital al Palau de la Música de València acompanyat per l’Orquestra de València sota la direcció de Yaron Traub i el cor de la Generalitat Valenciana sota la direcció de Francisco Perales.
Palau de la Música de València Orquestra Simfònica dirigida per Yaron Traub i Cor dirigit per Francesc Perales. 2016. Foto: Revelarte.
Raimon posà un punt final als més de 55 anys de presència pública com a cantant l’any 2017, amb dotze recitals al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
«12 recitals de comiat»
D’aquests recitals queda un pack amb el títol Raimon. L’últim recital, que reuneix dos CD del directe de l’últim d’aquests dotze recitals, un DVD i un llibre amb el text original de les cançons i les traduccions al castellà, francés i anglés, i que Picap va publicar l’any 2018.
Amb Pau Doménech, Joan Urpinell, Miquel Blasco i Fernando Serena, “12 Recital de comiat”, Palau de la Música Catalana, maig 2017, Barcelona. Foto: Bofill.
Portada del disc L’últim Recital, Directe, Palau de la Música, 2018, Barcelona. Foto: Estudi Federico.
Annalisa, el suport propici de Raimon
Al cap de dos anys d’haver-se conegut, Raimon i Annalisa es van casar el 22 d’agost de 1966 a Ostia Antica, població pròxima a Roma, d’on ella és oriünda, i on han viatjat sovint.
Llicenciada en Dret, Annalisa Corti ha treballat al costat de Raimon en tota classe de gestions relacionades amb l’activitat del cantant que, si bé poden haver resultat imperceptibles, han sigut fonamentals per assolir resultats satisfactoris sobre les decisions que solien adoptar conjuntament.
Des de 1967 Raimon i Annalisa han decidit quines, de les actuacions demanades, eren acceptables.
Annalisa, durant tot el període de la dictadura s’ocupà de proporcionar als organitzadors dels recitals els textos de les cançons perquè obtingueren el vistiplau de la censura i el permís del gobernador civil del lloc on s’havia de fer el recital. En el cas de les ciutats grans era ella qui ho gestionava personalment. També es va encarregar d’organitzar les gires internacionals.França, Italia, Europa en general; Estats Units i Japó.
Ha redactat i firmat els contractes de les actuacions, s’ha encarregat de gestionar la logística dels viatges, la contractació i els honoraris dels músics, la promoció, el cartellisme. Organitzava les rodes de premsa, les entrevistes i les sessions fotogràfiques que el cantant decidia acceptar.
S’ha encarregat de les relacions comercials amb les editorials discogràfiques i literàries i amb diverses entitats, com la Societat General d’Autors (SGAE) i la Societat d’Artistes i Intèrprets (AIE). Ha tingut cura de la correspondència i l’arxiu.
Raimon ha dedicat a la seua esposa les seues entranyables cançons d’amor.
«El seu amor ha anat trobant el seu espai en cada temps, però renovant a cada moment aquella emoció dels primers dies: Raimon no ha deixat morir el “desfici enamorat”, va a acomiadar Annalisa a l’aeroport quan se’n va “al seu país d’Itàlia”, i no la perd de vista fins a fer-li amb la mà un adeu quan ja ha passat tots els controls. Una història poc comuna, recollida en les cançons d’amor, totes elles pensades per a una única dona».
Antoni Batista
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc d’un silenci, 1975.
